1- Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística.
En primer lloc
diferenciarem entre llenguatge, llengua i parla:
.Llenguatge: capacitat que tenim els humans de
comunicar-nos.
.Llengua: codi de signes lingüístics que una
comunitat comparteix.
.Parla: interpretació que cadascú fa de la
llengua.
En relació amb el
llenguatge hi ha elements interns
que fan referència al conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una
llengua, i elements externs que és l’ús lingüístic del llenguatge.
La sociolingüística és la disciplina que
estudia les condicions d’existència d’una llengua. Per tant, manté una relació
amb els elements externs del llenguatge, ja que analitza l’ús lingüístic i el relaciona amb el seu context.
El monolingüisme és l’existència d’una
sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. És molt difícil que es done
aquesta situació per tant és una situació d’excepció. Aleshores és comú que hi haja un contacte de llengües
i en cada societat es resol d’una manera. Per altra banda, es necessari ressaltar
que no és el mateix el monolingüisme estatal que l’acceptació d’una sola llengua
oficial. Dins del monolingüisme trobem:
-
Monolingüisme
individual: quan una
persona utilitza una sola llengua de manera habitual.
-
Monolingüisme
social: quan la societat usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic
habitual.
També és
important diferenciar entre llengua minoritària
i llengua minoritzada. La primera fa
referència a què la llengua té un nombre reduït de parlants i la segona és
aquella que pateix un retrocés del seus usos en la pròpia comunitat
lingüística. Els parlants de les llengües minoritzades han de tindre un
bilingüisme unilateral per a comunicar-se. Aleshores, una llengua majoritària com
el castellà pot ser minoritzada com és el cas de Puerto Rico.
El bilingüisme és un concepte polisèmic però
la definició més amplia és la següent: és el cas més simple de plurilingüisme, és
a dir, aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues. De
manera que s’entén com la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més
llengües a un mateix nivell però és una situació utòpica. També trobem
diferents tipus:
-
Bilingüisme
individual: capacitat d’una
persona d’emprar dues llengües. Es pot classificar segons el grau d’ús de la
llengua (actiu, passiu), segons el grau de domini de les llengües (simètric,
asimètric) i segons la motivació psicològica (instrumental, integratiu)
-
Bilingüisme
social: fa referència a
les situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencer que
formen grups socials. S’utilitzen dues llengües alternant-les segons les normes
d’ús establertes. Ací és on està el conflicte lingüístic, ja que sempre amaga
una situació de desigualtat. En el mite
del bilingüisme apareix el concepte com una manera d’ocultar una situació
de conflicte i un procés de substitució lingüística.
-
Bilingüisme
territorial: és el que
apareix en un espai dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen
cadascuna llengua pròpia com passa al País Valencià.
La diglòssia és quan coexisteixen dues
varietats d’una mateixa llengua. Hi ha una distribució funcional d’aquestes
varietats d’una llengua en la qual una mateixa llengua utilitza la varietat A
per a un ús formal i una varietat B per a un ús informal. Segons Fishman
també fa referència aquests concepte a quan una llengua A ocupa els àmbits
formals i la B els àmbits informals.
Relacionant el
concepte de diglòssia i bilingüisme es pot donar quatre
situacions diferents:
-
Situació
de diglòssia i bilingüisme: quan els membres d’una societat són capaços d’expressar-se
en dues llengües que exerceixen funcions distintes.
-
Situació
de diglòssia sense bilingüisme: quan l’elit dirigent d’una societat introdueix
una llengua com a distintiu de classe.
-
Situació
de bilingüisme sense diglòssia: els que aprenen un segon idioma per pròpia
voluntat però no incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
-
Situació
sense bilingüisme ni diglòssia: societats o estats monolingües.
La substitució lingüística es dóna quan en
un conflicte de llengües, dos sistemes lingüístics competeixen entre ells
desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. És a
dir, s’ha canviat una llengua per altra. Es tracta d’una situació dinàmica i
inestable, i té diverses etapes.
Un fenomen paral·lel
a la substitució lingüística és la interposició
o mediatització. Es dóna quan la
llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística
minoritzada i la resta del món. Els parlants empren la llengua dominant per a traduir una tercera llengua.
La interferència lingüística són els
canvis en l’estructura d’una llengua per la influència d’una segona llengua. Hi
ha diferents tipus:
- Interferència
fònica.
- Interferència
lèxica i semàntica.
- Interferència
morfosintàctica.
A més a més,
alguns factors que actuen com a estímul o fre de la interferència
lingüística són:
- Prestigi
de la llengua.
- Grau
de lleialtat lingüística dels parlants.
- Dimensions
del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.
La normalització lingüística és un procés
de resposta al conflicte lingüístic i de cohesió. Pretén recuperar els àmbits d’ús
i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua
desaparició. Aquest procés inclou:
- Normativització:
codificació de la llengua.
- Política
lingüística: activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.
Pot ser conscient o inconscient.
2- Història social:
Fa referència al panorama
històric del conflicte de llengües al País Valencià.
a)
Naixement
i expansió del s. VII al c. XIV.
- Consciència
de la nova llengua: documents escrits i primeres denominacions.
-
Expansió
geogràfica del català: mediterrània i peninsular.
-
Cancelleria
Reial. Creació d’un model de prestigi.
-
Formació
de la tradició literària catalana.
b)
Etapa
d’esplendor S. XV.
-
Plenitud
de la producció literària: valenciana prosa i desoccitalització lírica.
-
Llengua
en els àmbits no literaris.
-
Bases
històriques de la castellanització: canvi idiomàtic.
c)
Procés
de substitució lingüística:
. Decadència: aquest terme va ser encunyat per
designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en
oposició al de Renaixença, període que la llengua recupera els usos cultes.
Les
causes polítiques, social i cultural:
- En la primera meitat del segle XVI: desmembrament polític, social i
cultural dels països que formaven la Corona d’Aragó. Pèrdua de poder polític.
En aquest segle va ser l’expulsió dels moriscos i d’aquesta manera València va
perdre un terç de la població i va ser repoblada per castellans. Les editorials editaven en castellà per haver-hi més demanda. El llatí continuava sent la llengua
culta. Això va provocar una pèrdua de la consciència lingüística i la
desconfiança envers la pròpia llengua. En aquesta època va entrar molts
castellanismes en el lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i
aparegueren noms de “llengua mallorquina”, “llengua catalana” i “llengua
valenciana”.
- S. XVIII: Espanya
era un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans
s’instal·laren a les terres catalanoparlants. Com el català
només s’utilitzava en l’àmbit privat a final del segle XIX i, fins i tot en el
XX, el redreçament dels usos cultes de la llengua era molt difícil.
És necessari
ressaltar que hi havia persones preocupades de la situació del català lluitant
per la llengua.
. Renaixença: se situa simbòlicament amb la publicació de l’oda
La Pàtria en 1833 de Bonaventura Carles Aribau. En
aquesta època aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari
del català. A diferència de l’època anterior el català entra a l’àmbit culte:
poesia, teatre, novel·la, vida pública... Açò va ser important per a dur a
terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.
3- Normalització i normativització:
Com ja es va dir, la normalització pretén recuperar els àmbits d'ús d'una llengua i el nombre de parlants per lluitar contra la seua desaparició. Aleshores és l'única possibilitat perquè no hi haja substitució lingüística. El procés es basa en:
- Voluntat política: fa referència als governants que veuen la necessitat de protegir i resguardar les llengües, ja que les veuen com un gran patrimoni cultural. Per tant, defenen a les llengües minoritzades que tenen al seu territori. A més de tindre una política normalitzadora els parlants han de ser lleials a la llengua fent ús de les seues lleis i normes.
- Normativització: perquè la llengua es puga difondre als àmbits d'ús culte és necessari que els filòlegs facen una normativa de la llengua.
- Estandardització: el registre estàndard fa possible que la llengua es puga difondre, que supere les diferències dialectals i que tots els parlants s'identifiquen.
- Política lingüística: fa referència a què el govern faça una planificació lingüística i la porte a cap.
El procés de normativització va començar al primer terç del segle XX a diferència d'altres llengües que s'havien produït als segles XVII i XVIII. Es va donar aquest procés per la combinació de distint factor (polítics, socials i culturals). El principal autor va ser Pompeu Fabra que va acabar amb l'anarquia ortogràfica que hi havia redactant "Les normes ortogràfiques" de 1913, "La Gramàtica" de 1918, etc. Com a curiositat, cal dir que són les normes que utilitzem hui en dia.
El procés va terminar en 1932 amb "El Diccionari General de la Llengua Catalana", ja que depurava el vocabulari tan castellanitzat.
Amb la instauració de la Democràcia i dels Estatus d'Autonomia la nostra llengua es fa oficial. D'aquesta manera es dignifica la llengua ja que avanç estava en un procés de substitució lingüística pel castellà i es considerava una llengua vulgar. Un exemple és que a partir de 1979 es va introduir el valencià com assignatura en el sistema educatiu no universitari i en 1983 es va aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.
Amb el primer exemple el que pretenien era una educació bilingüe perquè els estudiants dominaren les dues llengües: el castellà i el valencià. El portaven a cap mitjançant tres vies:
- PEV: Programa d'Ensenyament en Valencià.
- PIL: Programa d'Immersió Lingüística.
- PIP: Programa d'Incorporació Progressiva.
4- Els mitjans de comunicació:
Els mitjans de comunicació al País Valencià:
El sistema comunicatiu valencià té les primeres empremtes i programes de ràdio en valencià als anys seixanta i setanta del segle XX.
La situació era de subdesenvolupament del país respecte a premsa i la inexistència de l'opinió pública.
Durant el franquisme es va dur a terme una situació de censura en la qual el govern era qui difonia les notícies.
L'únic diari de propietat privada que Franco no va tancar el 1939 en prendre València va ser Las Provincias.
Alguns diaris i revistes com Primera Página i La Marina van ser els principals mitjans que mostraven les relacions conflictives que hi havia amb les autoritats d'aquella època portant a una renovació de les pràctiques periodístiques.
Cal destacar també el paper que va tenir la premsa clandestina, ja que formaven espais d'informació, reflexió i formació política. Alguns utilitzaven la premsa i ràdio en contra d'aquest règim i per a conscienciar a la població.
L'herència del franquisme:
Es va mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura. Aquest fet no era compatible amb la democràcia.
En 1976 el desenvolupament de la televisió i la ràdio és superior al de la premsa escrita.
- Premsa: la premsa de Madrid (escrita en castellà) va tindre la major part de les vendes a causa de les insuficiències de la premsa valenciana.
- Televisió: en 1974 es va introduir l'ús del valencià en les emissions diàries de mitja hora a l'informatiu Aitana (TVE). El seu contingut va reflectir els conflictes i problemes de la realitat valenciana. Al 77 l'extrema dreta va provocar problemes que ficaven en perill el programa i a les persones que treballaven en ell.
- Ràdio: també en l'any 1974 es va obrir el programa De Dalt a Baix a Ràdio Peninsular. Aquest era el primer programa completament en valencià i per això es va convertir en un símbol. Finalment el programa va desaparéixer en el 78 amb la integració de Radio Peninsular a RNE. Va rebre moltes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de valència.
Conflicte sociopolític (1976-1982):
Durant la transició política hi va haver una lluita entorn de l'estatus que havien de tenir el castellà i el valencià.
D'altra banda hi va haver reivindicació de les <<tradicions>> valencianes enfront dels <<intents catalanitzants>>.
Els mitjans de comunicació que aparegueren en aquest moment resultaren molts insuficients per fer front a l'hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.
-> Trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià:
1) Paper dels mitjans en aquell conflicte.
2) La solució del pacte final a l'Estatus d'Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta.
Dificultats en el llarg procés de la posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV):
- Pervivència d'una marcada estructura provincial en la premsa escrita.
- Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid.
- Escassa o nul·la presència del Valencià als mitjans de comunicació, excepció feta-i parcialment- dels mitjans propis de la Generalitat.
- Els incompliments de la legalitat en l'ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.
Causa de la permanència d'aquest conflicte:
Temor o negativa dels governants valencians a establir acords públics de col·laboració quant a política lingüística, cultural i comunicativa amb les comunitats autònomes de la resta del domini lingüístic.
Construcció del sistema comunicatiu valencià:
- Premsa: en aquest medi la presència del català era ocasional. El País va ser el que inicià la publicació d'un suplement cultural i després El levante-EMV també ho va fer. Les ajudes van ser escasses durant els anys de govern socialistes però durant el govern popular van ser inexistents.
- Ràdio: al final dels anys 80 s'iniciaren els canvis en aquest sistema però el català encara tenia poca presència, ja que l'audiència es concentrava en les cadenes estatals en espanyol. Les emissores on predominava el valencià era en les programacions de ràdios lliures i municipals.
- Televisió: va ser l'any 1984 quan s'inicià les emissions regulars de TV3 que arribaven a València incrementant d'aquesta manera el prestigi del català al País Valencià i va promoure la Televisió Valenciana. Canal 9 va començar a emetre l'any 1989 ocupant la freqüència de TV3 i passant a constituir l'eix del sistema televisiu valencià. Avui existeix un gran retrocés del valencià com a llengua de la televisió local a causa del predomini de les televisions privades.
5- Multiculturalitat i globalització:
Debat multiculturalitat social: paradoxa.
És la diversitat cultural i la seua importància està creixent en la nostra societat.
-> Els fenòmens de globalització econòmica i social accelera els processos d'homogeneïtzació cultural arreu del món.
Objectius:
- Educar per viure en contextos heterogenis.
- Crear cohesió social des de la pluralitat.
- Construir comunitat des de la diversitat identitària.
3 propostes fonamentals de l'educació intercultural:
1) Organitzar experiències de socialització basades en valors d'igualtat, reciprocitat, cooperació i integració.
2) Utilitzar la diversitat cultural com a instrument d'aprenentatge social.
3) Dotal els alumnes de destreses d'anàlisi, valoració i crítica de la cultura.
Set propostes des de l'educació intercultural:
1. Fer palés que la diversitat social i cultural és natural.
2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.
3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.
5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.
6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
7. Educar en el tractament dels conflictes culturals.
................................................................................................................
